LA HISTÒRIA DE CARLA

“LA HISTÒRIA DE CARLA”

Per: Enrique Pupo Viguer – 4t ESO B

            I, de sobte, el dia plàcid i lluminós esdevingué un capvespre grisenc. Semblava que la tempesta d’anit no acabava d’amainar i el vent de gregal feia el seu treball arrossegant les fulles dels arbres que anunciaven la fi de l’estiu i el començament de la tardor. Com era possible gaudir d’aquell bell paisatge des de la finestra que tenia al costat del meu seient de classe?

            Aquell dia fou el primer cop que Carla havia faltat a l’escola i ningú s’imaginava (ni tan sols el professor de Literatura, que es mostrà sorprés per la seua absència) on podia estar en aquells moments...

            La veritat és que jo fins a tercer curs no parlava molt amb ella, les úniques paraules que intercanviàvem eren “hola”, “adéu” i de tant en tant, “Com ha anat el cap de setmana?”. Només recorde que en primer curs vaig seure darrere d’ella i era una xica molt calladeta, que passava desapercebuda. Jo tenia constància que els seus pares s’acabaven de separar i per això vaig pensar que amb el temps, s’obriria al grup.

            Potser perquè havia madurat o potser perquè ja estava en quart curs, vaig decidir acceptar el repte d’integrar-la a la meua colla i la seua inusual absència era l’excusa perfecta per a començar a parlar amb ella i buscar la seua amistat. A poc a poc, vaig anant construint una bona relació que em va permetre conéixer com era Carla per dins. No obstant això, mai em parlà de Miquel... fins que un dia Carla es presentà a ma casa desesperada, amb els ulls plorosos i amb la necessitat de parlar amb algú.

            Em digué que un dia va començar a xatejar amb un tal Miquel, que la coneixia pel viatge que tota la classe va fer a Salamanca i que va acceptar la seua petició d’amistat per paréixer una adolescent normal. Eixe Miquel de qui estava parlant, deia ser dos anys major que Carla i que des del moment que va veure les seues fotografies, es va enamorar d’ella. Així doncs, aquell xic es va convertir en una persona imprescindible per a Carla perquè la feia sentir-se volguda i li podia contar totes les seues intimitats i inquietuds però feia poc temps que ell li havia demanat que la seua relació fóra a més i li proposà que s’intercanviaren fotos íntimes. Llavors, Carla em digué que des d’això ja no li contestava als seus missatges ni tampoc li telefonava.

            Jo, amb la responsabilitat de ser el seu únic amic “real” i no virtual, vaig intentar consolar-la.

            Tres setmanes després, es féu famosa a l’institut una foto d’una jove amb els pits a l’aire  i, segons pareixia, aquella xica havia de ser del nostre curs. Al principi, els professors es mostraren durs amb tots aquells rumors però es rendiren amb impotència poc temps després. Quan em vaig assabentar, de seguida vaig pensar en Carla, perquè encara que ella no s’havia atrevit a confessar-m’ho, intuïa que finalment va accedir a les peticions d’aquell Miquel. Eixe dia tampoc havia acudit a classe.

            En eixir de l’institut, m’arribà al mòbil una notificació de que Carla havia pujat un vídeo a YouTube i això em semblà molt estrany. Només vaig necessitar uns segons perquè els meus pressentiments anaren fent-se realitat... I justament en eixe moment fou quan us vaig telefonar. A partir d’ací la història ja la coneixeu...

— Molt bé, gràcies senyor Martí pel seu testimoni. Ja pot abandonar la comissaria. Li tindrem informat.