PUNT DE VISTA DE L’AMIGA
Amanda era la
meua millor amiga, havíem anat juntes des de l’escoleta i ens ho contàvem tot.
Fa uns pocs mesos, li vaig preguntar que era el que li passava, la notava prou
rara i preocupada, mirant sempre al seu voltant per a veure qui la mirava.
La mateixa
semana, el divendres de vesprada, li vaig dir si volia que isquérem a donar un
passeig i ja de pas parlàvem, perquè jo també tenía moltes coses que
comptar-li, però em va dir que no, que en eixe moment no podía parlar amb mi i
que ja ens veríem el dilluns a l’institut, perquè tampoc li apeteixia eixir
durant tot el cap de semana.
Amanda sense
voler eixir? Pensava que estava malalta o quelcom, perquè sempre era ella la
que ens animava als demés a eixir, fins… fa uns pocs mesos clar. La meua teoría
es confirmava, i encara que ella em diguera que no, jo savía que passava alguna
cosa, i deuria ser molt important perquè sempre estiguera amb eixa cara de gos.
Cada vegada
vigilava mes el que feia, qui la mirava, a vegades inclós eixia correguent per
a intentar que ningú la vegera. Els seus pares estaven molt preocupats per que
no sabien el que passava, i ells també deien que a casa tenía també eixa
actitud rara.
Ella mai me
ho va contar, no em va dir res del que passava, ni em va demanar cap ajuda o
consell, es va limitar a guardar-se’l per a ella i patir-ho en silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada