“LA
HISTÒRIA DE CARLA”
Per: Enrique Pupo Viguer – 4t ESO B
I, de sobte,
el dia plàcid i lluminós esdevingué un capvespre grisenc. Semblava que la
tempesta d’anit no acabava d’amainar i el vent de gregal feia el seu treball
arrossegant les fulles dels arbres que anunciaven la fi de l’estiu i el
començament de la tardor. Com era possible gaudir d’aquell bell paisatge des de
la finestra que tenia al costat del meu seient de classe?
Aquell dia
fou el primer cop que Carla havia faltat a l’escola i ningú s’imaginava (ni tan
sols el professor de Literatura, que es mostrà sorprés per la seua absència) on
podia estar en aquells moments...
La veritat
és que jo fins a tercer curs no parlava molt amb ella, les úniques paraules que
intercanviàvem eren “hola”, “adéu” i de tant en tant, “Com ha anat el cap de
setmana?”. Només recorde que en primer curs vaig seure darrere d’ella i era una
xica molt calladeta, que passava desapercebuda. Jo tenia constància que els
seus pares s’acabaven de separar i per això vaig pensar que amb el temps,
s’obriria al grup.
Potser
perquè havia madurat o potser perquè ja estava en quart curs, vaig decidir
acceptar el repte d’integrar-la a la meua colla i la seua inusual absència era
l’excusa perfecta per a començar a parlar amb ella i buscar la seua amistat. A
poc a poc, vaig anant construint una bona relació que em va permetre conéixer
com era Carla per dins. No obstant això, mai em parlà de Miquel... fins que un
dia Carla es presentà a ma casa desesperada, amb els ulls plorosos i amb la necessitat
de parlar amb algú.
Em digué que
un dia va començar a xatejar amb un tal Miquel, que la coneixia pel viatge que
tota la classe va fer a Salamanca i que va acceptar la seua petició d’amistat
per paréixer una adolescent normal. Eixe Miquel de qui estava parlant, deia ser
dos anys major que Carla i que des del moment que va veure les seues
fotografies, es va enamorar d’ella. Així doncs, aquell xic es va convertir en
una persona imprescindible per a Carla perquè la feia sentir-se volguda i li
podia contar totes les seues intimitats i inquietuds però feia poc temps que
ell li havia demanat que la seua relació fóra a més i li proposà que
s’intercanviaren fotos íntimes. Llavors, Carla em digué que des d’això ja no li
contestava als seus missatges ni tampoc li telefonava.
Jo, amb la
responsabilitat de ser el seu únic amic “real” i no virtual, vaig intentar
consolar-la.
Tres
setmanes després, es féu famosa a l’institut una foto d’una jove amb els pits a
l’aire i, segons pareixia, aquella xica
havia de ser del nostre curs. Al principi, els professors es mostraren durs amb
tots aquells rumors però es rendiren amb impotència poc temps després. Quan em
vaig assabentar, de seguida vaig pensar en Carla, perquè encara que ella no
s’havia atrevit a confessar-m’ho, intuïa que finalment va accedir a les
peticions d’aquell Miquel. Eixe dia tampoc havia acudit a classe.
En eixir de
l’institut, m’arribà al mòbil una notificació de que Carla havia pujat un vídeo
a YouTube i això em semblà molt estrany. Només vaig necessitar uns segons
perquè els meus pressentiments anaren fent-se realitat... I justament en eixe
moment fou quan us vaig telefonar. A partir d’ací la història ja la coneixeu...
— Molt bé, gràcies senyor Martí pel seu testimoni. Ja pot
abandonar la comissaria. Li tindrem informat.
